Antoni Navarro
Fa temps que tenim la idea de posar en marxa una mena d'observatori de la situació de la didàctica de l'art dramàtic a l'ensenyament i a la socientat. Però tenim por. Com podreu imaginar els resultats poden ser desesperants, i no tant pel ressò mediàtic d'aquesta mena d'activitats (que en són molts com després veurem), sinó per l'actitud del professorat i de la societat envers les manifestacions creatives a l'aula en general.
A hores d'ara ningú posa en dubte la importància de la creativitat i per tant de l'art dramàtic en la nostra societat. Cada vegada la gent és més conscient que amb aquest tipus d'activitat a l'aula s'aconsegueixen molts objectius curriculars:
  • El teatre com a art del col·lectiu ensenya als alumnes a treballar en equip i amb uns objectius determinats.
  • El teatre en tant que art que es basa en el domini de les estratègies d'expressió i comunicació és un instrument imprescindible per a les classes d'idiomes com de fet passa en els millors centres que utilitzen els rolle playing, les tècniques d'improvisació, i/o els jocs dramàtics per inventar tota mena d'activitats per a l'expressió oral (vegeu els portfolios com a requisit de la UE en matèria de didàctica de les llengües).
  • El teatre en la seua dimensió sociològica analitza la història dels conflictes humans i les vies de solució d'aquest, la qual cosa el converteix en el millor instrument per a la prevenció de la violència escolar i social.
Però per què el teatre té tanta poca importància en els currículums i en els plans generals d'educació?

Per tal de respondre a aquesta pregunta i per sensibilitzar a la comunitat educativa sobre aquest recurs didàctic de primer ordre volem iniciar ací una mena d'observatori de la situació de l'ensenyament de l'art dramàtic a l'Estat Espanyol i de la seua utilització didàctica. Us convidem a enviar-nos comentaris i enllaços que anirem afegint al llistat.

Comencem si voleu amb una notícia apareguda avui al diari EL PAIS, on el periodista repeteix els tòpics de sempre, sense analitzar la proposta en profunditat: el voluntarisme dels profes que s'hi dediquen, la reconducció d'algunes vides perdudes dels alumnes que per mitjà del teatre troben sentit a la seua assistència a l'institut o, la més recurrent de totes, que aquesta experiència no sabem si servirà per a alguna cosa però de segur que serà inolvidable per a ells:

Luisa Casas, la impulsora de todo, no deja de insistir en que el grupo, por el que han pasado ya más de 60 alumnos, trata, simplemente, de "enganchar" a los chavales. "Esto no es para resolver problemas. Lo hice porque intuí que era lo que debía hacer". "Y todo esto que se ha generado, ¿sirve de algo? Sí, aunque no sé exactamente para qué -se responde ella misma-, quizá se llevan consigo una experiencia vital irrepetible".

El teatro es pura escuela

Que està molt bé Lluïsa, però que hem d'anar a més! No voldríem que prengueres aquestes línies com una crítica, ans al contrari com un reclam de la teua experiència per sentar les bases d'una reivindicació de la dramatització a les aules com a recurs imprescindible. Aprofitem el ressò mediàtic del teu projecte per analitzar alguns trets de la didàctica de la dramatització, però hem d'anar a més.

Els d'AVEC us proposem doncs amb aquest observatori anar afegint els elements que fan del teatre una eina imprescindible per a les aules. De moment fem un seguiment on line de la tasca de la Lluïsa:

Fórm sobre l'obra Com si fos Bob a la xtec

El Sat com a teatre de ciutat.